El passat 10 de maig, va visitar la Comunitat de Regants de Sueca, la Consellera d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Mireia Mollà Herrera i la secretària autonòmica d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Paula Tuzón Marco.
A la reunió van assistir també el President, Vicepresident, un vocal de la Junta, el Secretari, Sequier i Celador de la Comunitat de Regants. En este acte vam fer entrega a la Consellera, la Placa d’Comunera d’Honor d’esta Comunitat de Regants, que se li hauria d’haver entregat el dia 13 de Març de 2020 en l’acte de la Solta d’Aigües, que a causa de la Pandèmia del Covid- 19, es va suspendre i no se li va poder fer lliurament.
Es van parlar de diversos temes d’actualitat sobre les aportacions d’aigua aquesta Comunitat a l’Albufera i el President aprofitant aquest acte, va comentar i va explicar l’evolució de l’Parc i el seu futur, i es va llegir un manifest que a continuació resumim.
Des de la creació de el Parc Natural de l’Albufera en l’any 1986, sempre ha existit una tensa relació entre les administracions valencianes i les persones de l’entorn del Llac. Va ser una aposta molt arriscada el crear un espai protegit dins d’unes propietats privades que són el mitjà de vida dels agricultors. Feia falta protegir aquest espai tan característic. Durant els anys previs a la declaració de Parc, les majors agressions van ser de caràcter urbanístic, industrial i d’infraestructures, però sobretot, les relacionades amb l’aigua i abocaments urbans i industrials.
Per este temps, l’arròs, també va patir una fortíssima retallada en els seus cabals d’aigua, això va fer, que a finals dels anys 70, l’Albufera es mantinguera viva gràcies a l’arròs i als arrossers.
A mitjans dels 80, es va crear el Parc Natural i es posen límits a totes estes agressions sobre l’Albufera i el seu entorn, i les coses deixen d’empitjorar. Molts agricultors van sentir la creació d’Parc com una amenaça i una limitació en les seues accions, altres, una seguretat per al futur, ja que el Parc necessita l’arròs per sobreviure, i per tant es garanteix la seua viabilitat.
Ràpidament van començar les ajudes per als arrossers i un cert model de convivència, model que ha anat variant durant els últims anys cap a una major desconfiança entre agricultors i administracions. Actualment, el Parc és un límit a qualsevol necessitat de millora d’unes infraestructures bàsiques dels arrossers, sèquies, camins i ponts.
També están tots els problemes relacionats amb l’Aigua, i sobretot amb els nivells del Llac especialment alts. Durant centenars d’anys, el agricultors han regulat estos nivells i l’Albufera no ha patit cap problema ecològic, estos han arribat al Llac amb els abocaments urbans i la forta reducció d’aigua que hem experimentat els arrossers, i el sediment. Cal dragar la Sèquia de la Reina i la Sequiota.
Actualment l’arròs està patint unes fortes baixades en els seus rendiments, pocs joves s’acosten a un món gens atractiu i amb menys futur, i veiem com les administracions van emetent noves normes més restrictives i estranyes per als agricultors.
El parc ha de garantir el cultiu de l’arròs, ajudar a l’agricultor, sinó, no té justificació el fet d’haver posat els nostres camps dins dels seus límits, som els primers a estar en aquesta situació, i possiblement, el missatge a altres agricultors de cara a el futur no siga res positiu.
Adjuntem unes fotos de la visita.
